Avui no sap què té. Fa temps que creu que s’ha convertit en pedra. El mateix temps que fa que no plora… ella que tant plorava!
Es troba dins una envolta protectora, com una armadura, un escut, com una closca, com el film transparent que crea una atmosfera hermètica. I no sap de què es protegeix.
De què es protegeix? si mai ningú li ha fet mal…
Es sent molt estimada, creu que no té cap enemic, creu que ningú li desitja cap mal. Creu, i sap, que tots ells i elles li guarden un trocet de cadascun dels seus cors. A alguns és més gran, a alguns menys, però a tots hi té el seu espai, en el qual sap que pot acudir sempre que ho necessiti.
Es protegeix del sentiment que fa tant que l’encalça: el sentiment de culpabilitat… S’autoprotegeix. I NO EN TÉ MOTIUS!
Es repeteix una i mil tres-centes vegades que NO EN TÉ MOTIUS! I li espassa. En el fons sap que no ha fet res mal fet, al menys a consciència, mai…
Què pot ser que sigui de pedra, però no té un gram de dolentia.
Quan comença a sentir-se millor, quan mira enrera i no el veu per enlloc… rebrota de davall terra, de darrera un arbre, de dins l’aigua… d’aquelles paraules que li van dir, de les que va dir ella, que retornen a la seva memòria… ai! no se’n pot desfer! No hi ha manera. No hi ha manera.
Canvia totes les llàgrimes que vessaria, (què abans hauria vessat) per somriures. I n’hauria vessat tantes! Déu ser que se li han acabat.
Perquè és optimista, sempre ho ha estat. Sempre ha mirat els problemes des d’una perspectiva positiva, des d’aquella en la que un dia o l’altre, una vegada superats, es converteixen en experiència, en saviesa, en fortalesa per superar-ne de nous.
Sempre hi troba un caire positiu, per petit que sigui (a vegades costa trobar-lo, però sap que hi és).
Intueix que amb el temps la pedra que l’envolta s’erosionarà. Ho farà el vent dels sentiments, aquells que no saps mai d’on bufen, aquells que no es poden controlar…
Mentrestant deixau-la viure en aquesta atmosfera autoprotectora. Ja en sortirà.
En conec poques de pedres que tenguin un somriure com el seu. Potser, ella ha aprés a estimar-se, a reviure la sensació de cuidar-se i mimar-se, pensar que ella val molt.
L’espai entre ella i el món, la seva atmosfera, és qüestió de confiança, és elàstic però gelós.
Gràcies, no sé que més puc dir!
Una abraçada
Està molt bé aquesta atmosfera que té, però com una atmosfera no hauria de ser hermètica, perquè de l’hermetisme no n’entre ni en surt res, encara que segur que en surten i n’entren milers d’emocions i sentiments. I aquest sentiment de culpabilitat hauria de cercar unes ales i volar, pequè potser no li deixi actuar amb llibertat.
Si ella és una pedra la seva no s’erosiona, es puleix.
I que no caviï cap somriure per una llàgrima, i si ho fa, que no ho crec, tindrà milers de pedres que l’ajudaran.