Concert de Lori Meyers, Horris a Sta. Maria, concerts a Alcúdia i Sta. Margalida i Studio 54… D’això se’n diu un cap de setmana complet…
I diumenge el millor remei per la ressaca, paella a ca’n Gavella i sesta a sa platja amb tots els amics.
El temps passa volant, sobretot a l’estiu… i més si estàs ben acompanyada!
Una abraçada per tots, al·lotets i al·lotetes que me pintau s’estiu de mil colors!
Què passa quan no saps que t’està passant?
Què dir si no saps expresar el que sents?
Si davant una amenaça no surt res mes que silenci de la teva boca…
Perquè no surten les paraules que et defensaran?
Perquè calles?
Perquè la situació m’ha superat. I tu hi has col·laborat.
Però a poc a poc, tira a tira, amb el temps, tot es compondrà.
Un dia va conéixer a una persona que li va canviar la vida, de fet, encara la coneix. Aquesta persona, que podem anomenar IER, té una personalitat forta, tot i la seva aparença simpàtica. Sense voler IER, la va fer canviar psicològicament. Gràcies a ella va adquirir una nova escala de valors amb la qual qualificar els problemes als que s’enfrontaria durant la seva vida.
La culpable d’aquest canvi no sap que ho és, ja que mai li ha dit. Ha deixat que el temps passàs sense mai dir-li la gran senya que ha deixat en el seu interior. Vol dir-li, però creu que no en trobarà la manera. De totes formes, sempre li estarà agraïda.
IER la va iniciar en aquesta mentalitat i altres persones que ha anat coneixent durant aquests darrers anys l’han ajudada a consolidar aquesta escala de valors.
Gràcies, o no, a alguns fets ocorreguts “recentment”, ha estat capaç de polir una manera de pensar que li dóna l’energia per no enfonsar-se davant qualsevol entrebanc. És difícil, si, però ha anat fent.
On abans hagués donat voltes i voltes a un petit problema, convertint-lo en la fi del món, ara fa un canvi de xip, i tot torna a ser normal. És el que té cercar el costat positiu. No menjar-se de demés el cap.
S’ha tornat forta com mai abans ho havia estat.
Tot i així, a vegades tomba, per què és humana, i com a tal, no pot estar sempre bé.
I si no hi està avui vespre, es ficarà al llit i pensarà en el cel tan estrellat que l’ha guarida aquesta nit i en la lluna que s’ha amagat, perquè a vegades també ho necessita, dibuixarà un somriure a la seva cara endurmissada, i demà dematí quan es desperti, tot tornara al seu lloc.
Demà dematí tot tornarà al seu lloc.
Tenc ganes d’escriure, per desofegar-me, només, però és tanta la meva indignació i em sent tan idiota que no diré res. Simplement que jo ho he fet tan bé com he sabut, i ara ja és hora de ser egoísta, i de no ser tan considerada. De bona-al·lota a pura hi ha una estona. És hora de fer una passa cap endavant.
Era el meu segon dia de feina i vaig arribar puntual, fins i tot, uns minuts abans de les quatre, però na Xisca ja hi era. Acabava d’obrir.
Va ser una tarda llarga, ja que molts pacients van faltar a la cita. Però dels pocs que van venir, un parell em van cridar l’atenció.
El primer que es fa quan el pacient s’ajeu a la cadira-del-dentista és posar-li una servilleta damunt el pit, aprop de la barra, cosa que, sovint, se m’oblida.
Així, una de les pacients que em va cridar l’atenció va ser una dona de nacionalitat no espanyola que pel que vaig intuir segons la conversa del Doctor, havia tengut un fill (filla per ser més precisos) feia uns mesos. De fet, feia tres mesos que no acudia a la revisió de l’ortodoncia i per això ja se l’hi havia remogut tota la dentadura. I a damunt es va indignar quan el dentista li va dir que la destrossa no es podia retornar…
Al que anàvem. No va ser la seva antipatia allò que em va sorprendre, no. Sinó que quan es va ajeure i li vaig col·locar la servilleta damunt el pit, aquests eren tan grans que la servilleta li patinava cap al coll! A més duia un escot d’aquests… ehem!
Segurament la dimensió d’aquella part de la seva anatomia era deguda a haver duit una criatura al món feia poc temps. Però… mare meva!!
També cal a dir que el seu maquillatge facial superava els límits de la imaginació.
Una altra persona (personeta) que em va sorprendre aquell dia fou un ninet d’uns vuit anys.
Pobrets, quin pànic tenen al dentista! Potser que fos per què em va dur records de la meva infància ( jo també tenia dentista-fòbia).
Aquell pobre ninet tremolava tot ell, i les llàgrimes li relliscaven per unes pipelles inmenses i fosques que clucaven uns grans ulls preciosos. Amb el renou esgarrifador bzzzzzzzz bzzzz tancava els punys amb tanta força que les mans se li tornaven morades.
I entre aparells xucla-salives i mans i aparells pulidors d’empasts, la veueta d’aquell nin deia:
- Me lo van a arrancar! Qué haces?
- No te va a doler nada, te lo prometo- Deia el doctor amb veu dolça.
- Qué me va a doler! Que yo lo sé! Qué es esto?
Tot ho volia saber, i tot ho volia mirar. Totes les eines eren observades milimètricament per aquells ullets banyats de llàgrimes.
Pobre nin. Però com em va fer riure! (per dins,es clar). Perquè no li va fer ni mica de mal, i al final, ell mateix ho va confessar.
Amics, rentau-vos les dents!
La teva boca és un somriure, una paraula, un silenci, un arma, una alarma, una passió, una finestra per la que et pot surtir el cor d’un ensurt. Si, el cor a vegades ens surt per la boca. I no només per por.
Amb la boca mossegues, una cirera, una poma… o a vegades un coll.
Ella és la clau de l’expresió. Perquè diu, fins i tot quan està en silenci. Pot callar, i pot cridar. Susurrar paraules dolces. Cridar i denunciar! Dir el que sents o el que no voldries sentir.
Una boca pot matar-te amb un sol suspir. Et pot condemnar al més gran dels patiments. I també fer-te sentir la major alegria. I el més dolç plaer.
De les boques en surten cançons. Melodies. Poesia…
D’allà en surten tots els teus somriures i rialles. I les besades, dolces, passionals, d’amistat, i a vegades falses.
És un reclam, un crit d’atenció. I és la millor eina sexual.
Comentaris Recents