M’he flitat un somriure a la cara,
amb spray de maquillatge ultracorrector
instantani ríe-más-fuerte.
He anestesiat el cor,
amb tinta vermella d’un pot
que m’he trobat a la finestra,
aquest matí.
Demà agafaré un avió
d’ales de plomes brillants.
Les espines les deixaré
al peix (Tomeu) que ja té la casa neta.
En el viatge no em calen adreces
que ja sé on viuen la sra. Buidor,
l’amo en Silenci i els seus fills:
na Llagrimeta i el petit Insomni.
No els visitaré en molt de temps,
si pot ser.
No els enyor.
El camí és curt, són tres anades,
comencen aquí, i fins al mirall.
S’hi reflexa un cos
recent sortit de la dutxa,
nu per fora
i per dins.
…Però a la cara hi ha un somriure.
Gràcies.
(I també a voltros, ens veim demà a Barcelona)
Petrer, no saps la il.lusió que m’ha fet el comentari. L’acab de veure ara!!
Gràcies!!
Esper que vagi tot be per allà adalt! Cuida’t molt i no te congelis!!!
Si ens trobes un concert sempre serà benvingut!! jeje, una abraçada!!
Llàstima que la suma de tot sigui silenci. Però per si de cas ja saps on trobar-me. De totes formes ja havia gaudit d’aquesta resposta adornada. M’agrada.
Bsds!
A vegades el silenci vol dir més que les paraules…
sssshh…;-)