En lletra virtual teva he llegit unes paraules de Joan Brossa: “Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”.
Just avui que li estava donant voltes i voltes als meus problemes de memòria.
(Serà que encara tenim telepatia?)
Avui, en arribar a Can Picafort, després de la feina, he tengut una espècie de Déjà vu. No exactament això, ja què no ha estat que una sensació m’hagi fet pensar que aquell moment ja l’havia viscut, sinó… una sensació m’ha transportat a algún moment del meu passat que tenia emmagatzemat i feia estona no treia a passejar. Té algún nom això?
Per un instant fugaç m’he vist a jo mateixa de petita, al costat dels meus padrins i ma mare, envoltant la camilla i bufant les espelmes d’una tarta, juntament amb el meu germà. El menjador era com és encara ara més o manco.
M’ha resultat extrany perquè tenc pocs records nítids de la meva infància.
De fet, no record cap altre aniversari, des del meu naixement fins la adolescència.
Des d’aquest moment he començat a donar-li voltes, a furgar entre la memòria, a cercar entre els calaixos més amagats del meu cervell…
He intentat recordar escenes de l’escola, algunes m’han vengut al cap.
He pensat en els dies que passàvem a la casa de Muro, i tret del dia que el llit va passar per ull després de posar-nos-hi ma mare, en Tòfol, en Pere Antoni i jo al damunt… poques imatges més han aparegut.
En els caps de setmana a Sta. Margalida, anant a l’escola de música. O mirant la tele de bon matí.
He pensat en el viatge típic de 4t o 5é de primària a Barcelona, al zoo, a l’aquàrium,… què sé que vaig fer, però del qual només en record els nervis que tenia abans de pujar a l’avió, i algunes imatges de la pista de patinatge sobre gel… però les record per haver-les vist al video que van fer?
I ja no parlarem dels primers anys de la meva vida… tenc imatges intermitents,però no en sé l’ordre cronològic. Em veig a mí jugant amb una petita figureta de n’Espinete al pis dels meus padrins de Palma, encalçant papallones per Son Fuós, amb un caçapapallones de color verd. Record el dia que va morir na Fosca, i que aquell migdia no vaig dinar.
I després de pensar tot això, he pensat què potser d’aquí deu o quinze anys… els què ja en fa de tot allò… potser no recordaré tot el que estic visquent, tot el que he viscut fins ara.
Tal vegada només oblidam allò en el que no pensam… o allò mateix que el nostre cervell decideix reprimir…
No recordaré els anys d’institut? I els què estic passant a la Universitat? I els antics amors? I els vells amics? Els professors que vaig tenir? Els concerts que hem fet? Les cançons que ja no tocam? Els llocs on vaig anar? Els desitjos que tant vaig desitjar? Els somnis? Les promeses? …
Vols dir què per ser feliç en un futur… hauré d’oblidar? I qui seré, llavors, sense un passat?
S’ha de seguir caminant, sempre, i cada dia trepitjant més fort. Però no oblidant. Aprenent dels errors… igualment ens tornarem a equivocar mil vegades més.
No me dóna la gana oblidar!
Si m’oblid de tot… com tornaré a sentir aquesta nostàlgia què avui m’envaeix el cos?
El cervell, el gran desconegut.
Certament són reflexions interessants les que fas. Potser comences a valorar més la memòria que la majoria de persones de la societat. M’explic, a tot(e)s ens més fàcil reconèixer que tenim mala memòria, que dir que no som intel·ligents, i ambdues coses són facultats del cervell.
Els déjà vu o déjà vécu solen donar-se quan les “condicions actuals” ens resulten familiars, per això sembla que recordam. I que hi ha més pròxim a un record que un record. Boom! Transport en el temps.
En això, com en tot hi ha diverses teories, hi ha els qui diven que tot queda gravat en la memòria però que no som capaços de recordar-ho tot. Així s’explica que poguem recordar allò que no recordavem quan algú ens dona més pistes al respecte. El record sempre havia estat allà.
Després hi ha els qui diven que no ho recordam tot, sinó que els records s’estructuren en diferents nivells, recordant només la informació més rellevant i descartant la “palla”. Així podem saber de que vàrem dinar ahir, però resulta més difícil saber el feiem a les onze i vint-i-tres miunts (a no ser que fos rellevant).
De totes formes, el que si és cert es que els records es van degradant, s’emboiren amb el temps i tenim la sensació de que alguns desapareixen en aquesta blanca i espesa capa.
Tot i així, per sort o per desgràcia, a vegades s’experimenten reminiscències que transporten a la persona al passat amb tal quantitat de detalls i nítidesa de colors que semblen gravats en format digital. I segons diven alguns estudis com més grans tornam més facilitat tenim per recordar records més llunyans, capritxos de la memòria a llarg plaç.
En fi, esper que no ho oblidis tot i que segueixis disfrutant d’aquesta nostàlgia que ens fa persones.
Bsds!
Tota una lliçó sobre la memòria. (Ho recordaré!)
Gràcies!!! Muuak!
Per ser feliç camina sempre, oblida i recorda aquelles sensacions i sentiments que vulguis recordar. Agafa força i pren ben fort el que has pogut arreplegar i no ho mollis mai.