Dins el meu coixí s’enfonsa una gran fàbrica de somnis.
Cada nit s’encèn la maquinaria just clucar els ulls.
No es pot evitar, no hi ha vespre que no funcioni. Els seus treballadors mai fan vaga.
I de sobte em transporten als llocs més amagats de la ment, il.lusions, inconscients, records, desitjos i ficció.
Vaig passejant per camins foscos i arrib a les besades més dolces.
T’hi trob a tu i dius tot el que voldria sentir.
A vegades, encara duc els cabells llargs. A vegades algú té una aparença totalment diferent a la seva però el nom és el mateix, i sé què és qui és.
Apareixen metges que juguen amb lliternes.
Formigues gegants s’enfilen per les soques de les figueres.
M’enfons en aigües clares plenes de peixos de colors.
Em perd entre els passadissos de castells ficticis, amb escales que fan por, amb parets de pedra i quadres de gent malcarada.
La fàbrica segueix una cadena de construcció a l’atzar. Però a vegades, quan surten les estrelles faig l’amor amb qui vull i no hi ha pors ni embulls, només l’entramat que es forma entre les nostres pells nues… (i algun orgasme nocturn)…
Sent la teva veu, sent la teva rialla, els teus batecs i la teva respiració al meu coll.
Encara no he après a controlar-los. Però alguns matins desitjaria no despertar.
(Vaig a veure que m’espera avui vespre…)
Comentaris Recents