La ment embolicada dins un espiral de somnis sense complir-se,
que es queden allà, al món dels somnis i fan mal en obrir els ulls.
Vodria haver callat les paraules amb la saliva de les seves besades.
Fa mal no veure’s reflectida en el seu mirall,
i pensar que és tard.
El temps no cura… i l’alcohol tampoc.
Què seria de nosaltres sempre aquests somnis utòpics, que ens fan lluitar unes vegades i d’altres ens ensopeixen com el fred en un dia plujós i trist. Segurament un dia ens retrobarem amb tots els somnis de camí a Ítaca, on es compliran tots els nostres desitjos. Mentres esperam, seguirem sominat.
“Les paraules no diuen res, només serveixen per ferir” (Boys don’t cry. Nm)
I l’alcohol… sense comentaris.
Moltes gàcies per la contesta del meu darrer escrit.
Besius.
A força d’intentar-ho ho aconseguiràs!;-)
fffff seguim cercant cura ido…