Perquè encara no s’ha inventat el color que et descriu,
i si hi és, està amagat a la paleta de colors d’algun pintor il·lusionista
que no sé interpretar.
Perquè m’indigna no entendre res i deixar-ho passar,
i sentir tota aquesta por que només em deixa dir “Hola, com va?”
Perquè en el meu petit món de fantasia hi cap la il·lusió
d’existir en el teu, tot i el pas del temps.
(Digue’m il·lús. Digue’m egocèntric)
Entre jardins artificials a vorera de mar,
escolt rialles darrera els auriculars,
decidesc llevar-men un (de l’orella esquerra),
i vessen ones damunt l’arena
mentre un moix es llepa els dits.
En silenci seguesc el camí
observant la gent i amb mig somriure,
a una orella sona No Quiero Bailar,
a l’altra la música de la ciutat.
El meu món torna a la normalitat
a la rutina i les hores buides per omplir
amb coreografies, companyia i colors.
L’olor de la mar es mescla amb fums contaminants,
un mal remei per l’alèrgia d’aquest matí,
i una vegada més s’uneixen les dues dimensions
de l’espai del perquè no-perquè-sí.
Prenc petites dosis d’imatges instàntanies
de tot el què m’envolta,
fotografies mentals d’avui que es repetiran demà,
i intent emmagatzemar-les dibuixant somriures.
A poc a poc, el cel agafa un to blau fosc,
algún racó vermellós,
i un home ben vestit fotografia La Seu.
Mitja volta i cap a Passeig Marítim, 36.
Sovint passa que t’emociones amb un projecte.
T’hi veus capficat i el vius de tal manera que es converteix en una gran part dels teus pensaments.
Somies despert.
T’il·lusiones.
A vegades els projectes es queden en idees, en un futur llunyà que no acaba d’arribar.
És difícil assumir que no es realitzarà.
No hi ha res més dolorós que l’esperança.
Haurem de cercar alternatives…
Comentaris Recents