Entre jardins artificials a vorera de mar,
escolt rialles darrera els auriculars,
decidesc llevar-men un (de l’orella esquerra),
i vessen ones damunt l’arena
mentre un moix es llepa els dits.
En silenci seguesc el camí
observant la gent i amb mig somriure,
a una orella sona No Quiero Bailar,
a l’altra la música de la ciutat.
El meu món torna a la normalitat
a la rutina i les hores buides per omplir
amb coreografies, companyia i colors.
L’olor de la mar es mescla amb fums contaminants,
un mal remei per l’alèrgia d’aquest matí,
i una vegada més s’uneixen les dues dimensions
de l’espai del perquè no-perquè-sí.
Prenc petites dosis d’imatges instàntanies
de tot el què m’envolta,
fotografies mentals d’avui que es repetiran demà,
i intent emmagatzemar-les dibuixant somriures.
A poc a poc, el cel agafa un to blau fosc,
algún racó vermellós,
i un home ben vestit fotografia La Seu.
Mitja volta i cap a Passeig Marítim, 36.
Comentaris Recents