Que estàvem asseguts gairebé al cel de Palma,
a un sòl de fusta, abraçats,
i tu em deies que tenia els ulls preciosos,
“són casi grocs”,
i el vent ens despentinava.
No ens havíem d’acariciar,
però ens acariciàvem.
No ens havíem de besar,
però ens besàvem.
I no ens havíem d’estimar,
però ens estimàvem.
Ooohhh yeah!!!
Anam a Holanda!!!
Arrib a casa,
després de gairebé dues setmanes inmersa en un món fictici,
un món de sol,
de cocktails a ritme de “perreo”,
d’història maia sorgint entre les runes vives d’aquesta civilització,
de bellesa enlluernadora entre peixos de mil colors,
d’aigües trasparents entre arena blanca,
d’iguanes gegants que passejaven amb tota la tranquilitat
que caracteritza la vida mexicana.
El més important,
quaranta-dos amics fent-se més amics,
riguent, beguent, ballant, “perreant”,
cremant-se al sol, nedant, cantant,
visquent un somni en un paradís.
Arrib a casa i em trob amb el món real,
i em pos l’equip d’snorkel per bucejar entre la rutina que retorna,
per fer-la més interessant i colorista.
Arrib a casa,
i, al cap i a la fi,
l’olor del mar és el mateix que a l’altra punta del món.
P.D: La siudá del jaguaaaar neeeeeeeeeeeegroooooooooooooooo!!
Comentaris Recents