Que estàvem asseguts gairebé al cel de Palma,
a un sòl de fusta, abraçats,
i tu em deies que tenia els ulls preciosos,
“són casi grocs”,
i el vent ens despentinava.
No ens havíem d’acariciar,
però ens acariciàvem.
No ens havíem de besar,
però ens besàvem.
I no ens havíem d’estimar,
però ens estimàvem.
Comentaris Recents