Wow & Erasmus!

A dos dies de la presentació de Wow!

A tretze dies de deixar la meva ciutat adoptiva.

Els sentiments surten a flor de pell.

Les neurones treballen inquietes recordant i enllaçant cada minut.

Wow sempre me recordarà els Països Baixos.

Escoltant-lo a ritme de bicicleta,

practicant a mil tres-cents quilomètres.

Qui diu que les relacions a distància són impossibles?

Una relació d’onze persones com la nostra és possible,

(amb big-band inclosa)

per molts quilòmetres que sa Terra tengui.

Tots ho veureu demà passat.

La meva epidermis ja practica com enlairar-se,

només queden dos dies per una dosi d’adrenalina letal.

Sobreviurem?

Jo dic Wow!

I visca Nijmegen!

S’acosta…

Conversa de cafè

-Bon dia Maria, crec què avui no aniré a ne’s camp, no me trob massa bé.

-Jo t’anava a dir que no puc venir, he d’acabar es contatge de cèl·lules per avui capvespre.

-Vols un cafè?

-Si, si en fas, gràcies.

[...]

-Ja està llest.

-Avui me deixes sa teva tassa?

-Això és amor.

[...]

-Me fan mal els ulls de tant gratar-me’ls, de s’alèrgia.

-A jo m’acaba de venir sa regla, vaja dues!

-Més tard podem anar fins a ne’s centre, fa un dia preciós.

-A mem si hi ha mercat, que avui és festa.

[...]

-És difícil, hem tengut molts problemes.

-Això vol dir que t’estima molt.

-O que està loco.