M’agrada escoltar-te respirar.
Alens que es des-sincronitzen
amb els meus batecs sanguínis
que es coordinen amb el teu cor
i el seu moviment contràctil.
Les teves pupil·les es dil·laten,
com si la llum no existís,
i grosses, em miren,
reflectides a les meves pupil·les
i m’atravessen
més endins de la pell.
Pell eriçada per l’emoció
de trobar-se amb la teva,
que, excitada, activa l’estímul
que et posa la pell de gallina.
¡Que bello poema, Marga!
Una instantanea, que congela la sangre.
Gracias Sergio, he observado que este año pasado solo he publiqué dos escritos… que poca inspiración. A ver que nos espera este 2011… Un abrazo. Por cierto, tu comentario era el 200 de mi blog!