No crec que s’hagi de ser tan dràstic tampoc. Qui no es capaç d’emocionar-se davant la senzillesa i alhora la complexitat d’algunes coses habituals, no mereix morir, això si però… és una gran llàstima, per ell.

Sempre he considerat tenir una sensibilitat especial per observar les coses més quotidianes. Tal vegada és una relació amb la meva herència genètica, o un fruit de l’educació i del medi que m’ha envoltat durant la meva vida. A més, amb la rutina i l’estrès que viu la societat actual, crec q és més que necessari aturnar-nos un moment, per observar el que ens envolta i deixar-nos enlluernar per la seva bellesa.

Aquest fet s’hauria d’aplicar a qualsevol àmbit de les nostres vides. Aprendre a valorar les coses que tenim com si fos el primer cop que les veim.

Jo tenc un tresor! Tenc uns amics meravellosos. Cadascun i cadascuna d’ells i elles són persones úniques, extraordinàries i, sabent que nigú és perfecte, són el millor que m’ha passat a la vida. La família no es tria, cadascú té la que l’hi ha tocat. Però els amics els escollim, al llarg dels anys i les vivències, les experiències, la sort i les desgràcies… A mi, m’agrada de tant en tant, com un dia que estic decaiguda, pensar en la gran sort que tenc. I aturar-me per un moment, fent com si el temps corrés més a poc a poc, observar-los un a un i sentir com la fortuna em recorre les venes i les neurones. M’agrada aturar el temps i sentirme infinitament afortunada dels amics que m’envolten. Abans ho sabia, i ho tenia molt present. Ara a més, ho duc tatuat a la pell. Un petit recordatori de la gran sort que tenim!

Aquest any, ha estat intens. He viscut canvis importants a la meva vida, alguns bons i altres dolents, però com que dels dolents s’aprèn, al final tots són bons! A vegades es necessita una gran perdua per recordar-te allo que realment vols, a vegades et trobes a tu mateix/a convertin-te en més fort com a resultat, més savi, i millor equipat per fer front al proxim desastre que et vengui. No s’ha de tenir por a patir, tothom pateix! S’ha de saber patir per saber ser feliç i s’ha de ser feliç per estimar!

Algunes persones del meu voltant més estimat també han tengut moltes experiències positives durant aquest any, i també negatives. En aquests casos, cada vegada més abundants a mesura que creixem, ens hem donat ànims, tendresa i comprensió. Relativament, la vida és llarga, i és impossible estar feliç al 100% els 365 dies de l’any, les 24 hores del dia. Així i tot, la gent que m’envolta i m’estima m’assegura una gran part d’aquesta felicitat! i m’encanta pensar que jo també en transmet als meus amics i a les persones que més estim!

És el que té la felicitat, que quanta més en gastes, més te’n queda.

Alens que es des-sincronitzen

amb els meus batecs sanguínis

que es coordinen amb el teu cor

i el seu moviment contràctil.

Les teves pupil·les es dil·laten,

com si la llum no existís,

i grosses, em miren,

reflectides a les meves pupil·les

i m’atravessen

més endins de la pell.

Pell eriçada per l’emoció

de trobar-se amb la teva,

que, excitada, activa l’estímul

que et posa la pell de gallina.

tenc cicatrius a la pell i a l’ànima,

moltes ja ni les record,

i les altres m’han fet qui avui som.

He arribat fins aquí

seguint el camí que he volgut,

perquè mai m’han agradat els camins traçats

i no tenc previst el meu futur.

Desde enterra tot és més clar

si caus, te tornes a aixecar

i de les cicatrius que duc

no me’n penedesc de cap.

Les ferides ens fan més grans,

a vegades, més humans,

cada caiguda és una nova oportunitat

d’aprendre i no oblidar.

Dos-mil nou ha estat un any important dins els vint-i-quatre que duc a l’esquena: La meitat l’he viscut a sa meva estimada roqueta, l’altre meitat a sa meva estimada i enyorada Nimega (Nijmegen).

A nivell d’experiència personal segurament aquest any que s’acaba ha estat un dels més interessants.

En primer lloc, he pogut comprovar que tot i la distància de viure a un país estranger la gent que m’estima ha seguit al meu costat. He après que l’anyorança és un sentiment amable que et fa valorar molt més tot allò que estimes.

En segon lloc, he conegut persones increïbles amb costums i llengües diferents. He après que la comunicació és possible i l’amistat i l’amor no tenen barreres culturals. Alguns d’ells no els veuré mai més. Altres els veuré aviat. Moment que aguard amb impaciència.

Cadascuna d’aquestes persones, les noves que he conegut, i les que han esperat la meva tornada i l’han celebrada o simplement m’han somrigut en veure’m i m’han demanat Com ha anat per Holanda?, cadascun de tots vosaltres forma part d’allò que jo sóc, en major o menor mesura.

Per això avui escric, després de molt temps sense escriure, per desitjar-vos a tots un feliç any nou (o deu).

Per alguns dels meus millors amics aquest any ha estat més dur de l’habitual. Tot i així, amb la seva energia i optimisme han fet front als pitjors dels moments i han tirat per envant. Al cap i a la fi, la vida continúa. I si seguim tots junts, aquests mal moments se duen una mica millor.

Bé, intentarem seguir un ordre, per no oblidar-me nigú:

Molts d’anys a tota sa meva família. Tots els que me vàren enyorar durant l’any passat i ja no s’enrecorden i ara sa rutina de bregues-absurdes i discussions-perquè-si han tornat a ser més que habituals a les nostres vides. I què faríem sense ells? La vida seria molt més avorrida… hi hauria més pau i menys estress… però més avorriment. Que ens poguem barellar molts d’anys més! Bon 2010!

Feliç any nou als meus Rebosterets. Aquest any no podia acabar millor per noltros. El concert de s’Apolo2 va ser realment espectacular. Llàstima que n’Esther no arribàs a temps, petita, saps que te tenguérem ben present en tot moment. També a tot el públic que ens va animar. A tu, Rafel Payeras, per ser el component número 12 del grup, molts d’anys i gràcies pels teus ànims! Personalment encara puc sentir s’emoció del moment.

A tots els meus amics de Sta. Margalida i voltants, feliç 2010!

Record que l’any passat el dia de cap d’any després de passar 3 mesos a Holanda enfora de voltros, vos vaig mirar a tots i vaig pensar en que sóc inmensament afortunada d’haver-vos conegut i tenir-vos al meu costat. Sabeu que vos estim moltíssim i vos vull desitjar el millor per aquest any que començarem i per molts més que passarem junts!

També a tots es coloms perduts de per Es Colomer!

Happy New Year for all my dear ERASMUS friends! Last year was amazing to meet you all in Nijmegen. I always remember you and I really hope that 2010 will be the year to meet you again. For the moment I’ll visit some of you in Italy soon, I can not  wait for it! … And of course you are more than invited to Mallorca! (Mallorca is magnificent! you must come to visit us soon!).

I still feeling the Erasmus sickness, I still missing you all, and our lovely flat in Lent…

Anyway, I wish you the best during next new year! And I send a huge hug to everyone!

A tots els meus bio-amics, i fruitis: Molts d’anys a tots! Ara que els nostres camins es van separant, esper que sempre trobem un punt on trobar-nos! Aquest any, per molts, serà un dels darrers que ens trobarem al bar del Mateu Orfila… tornam grans al·lots!

He tengut sa gran sort de viure aquests darrers anys amb voltros, els nostres anys universitaris, aquells que recordarem tota la vida! Què mai els oblidem! I que sempre trobem algun moment per reunir-nos i recordar-los!

Feliç any nou especialment a tu, Francina, per tot el que hem viscut juntes, encara que enguany no ens vegem tant, saps que ets com una germana per jo.

També deisig el millor del 2010 a tots els amics que no veig tan sovint, però que sempre han estat i seran importants per jo… especialment a ne’n Gabi i als meus germanets mureros postissos (Cuca i Margalida).

Finalment a tu, feliç any nou Toni, esper que aquest sigui el primer any que poguem passar junts (i no a mil-tres-cents kilòmetres) de molts més…

Crec que no m’he deixat nigú. No he posat noms per no oblidar-me’n cap, esper que tothom es senti al·ludit allà on li pertoca, fins i tot per partida doble o triple!!

Esper que tots cumpliu tots els vostres propòsits per aquest any. Els meus per ara són posar-me en forma i recuperar sa musculatura de la cama i llevar-me sa vagueria… Així que si un dia vos dic “es que me fa peresa…” teniu total llibertat per pegar-me un bon toc!

Au idò!

FELIÇ 2010 A TOTS!!!

me condemn per no saber expressar-me,

me recrimin per arribar tard,

m’odii per sentir-me culpable,

m’ofen que m’importis tant,

me castig sense resposta,

me sentencïi per censurar-me,

però, tot i així,

m’estim per estimar-te.

A tretze dies de deixar la meva ciutat adoptiva.

Els sentiments surten a flor de pell.

Les neurones treballen inquietes recordant i enllaçant cada minut.

Wow sempre me recordarà els Països Baixos.

Escoltant-lo a ritme de bicicleta,

practicant a mil tres-cents quilomètres.

Qui diu que les relacions a distància són impossibles?

Una relació d’onze persones com la nostra és possible,

(amb big-band inclosa)

per molts quilòmetres que sa Terra tengui.

Tots ho veureu demà passat.

La meva epidermis ja practica com enlairar-se,

només queden dos dies per una dosi d’adrenalina letal.

Sobreviurem?

Jo dic Wow!

I visca Nijmegen!

-Jo t’anava a dir que no puc venir, he d’acabar es contatge de cèl·lules per avui capvespre.

-Vols un cafè?

-Si, si en fas, gràcies.

[...]

-Ja està llest.

-Avui me deixes sa teva tassa?

-Això és amor.

[...]

-Me fan mal els ulls de tant gratar-me’ls, de s’alèrgia.

-A jo m’acaba de venir sa regla, vaja dues!

-Més tard podem anar fins a ne’s centre, fa un dia preciós.

-A mem si hi ha mercat, que avui és festa.

[...]

-És difícil, hem tengut molts problemes.

-Això vol dir que t’estima molt.

-O que està loco.

res – pi – ra,

mirades de complicitat,

llums,

primers acords i tocs de bombo,

ADRENALINA,

els nervis no em deixen aturar de somriure,

pell de gallina,

que els focos m’enlluernin, me calma,

veure somriures entre el públic, m’excita,

i cantar, és com follar i menjar xocolata!