Me malaesc per no parlar,

me condemn per no saber expressar-me,

me recrimin per arribar tard,

m’odii per sentir-me culpable,

m’ofen que m’importis tant,

me castig sense resposta,

me sentencïi per censurar-me,

però, tot i així,

m’estim per estimar-te.

A dos dies de la presentació de Wow!

A tretze dies de deixar la meva ciutat adoptiva.

Els sentiments surten a flor de pell.

Les neurones treballen inquietes recordant i enllaçant cada minut.

Wow sempre me recordarà els Països Baixos.

Escoltant-lo a ritme de bicicleta,

practicant a mil tres-cents quilomètres.

Qui diu que les relacions a distància són impossibles?

Una relació d’onze persones com la nostra és possible,

(amb big-band inclosa)

per molts quilòmetres que sa Terra tengui.

Tots ho veureu demà passat.

La meva epidermis ja practica com enlairar-se,

només queden dos dies per una dosi d’adrenalina letal.

Sobreviurem?

Jo dic Wow!

I visca Nijmegen!

-Bon dia Maria, crec què avui no aniré a ne’s camp, no me trob massa bé.

-Jo t’anava a dir que no puc venir, he d’acabar es contatge de cèl·lules per avui capvespre.

-Vols un cafè?

-Si, si en fas, gràcies.

[...]

-Ja està llest.

-Avui me deixes sa teva tassa?

-Això és amor.

[...]

-Me fan mal els ulls de tant gratar-me’ls, de s’alèrgia.

-A jo m’acaba de venir sa regla, vaja dues!

-Més tard podem anar fins a ne’s centre, fa un dia preciós.

-A mem si hi ha mercat, que avui és festa.

[...]

-És difícil, hem tengut molts problemes.

-Això vol dir que t’estima molt.

-O que està loco.

Escales que pujen a l’escenari,

res – pi – ra,

mirades de complicitat,

llums,

primers acords i tocs de bombo,

ADRENALINA,

els nervis no em deixen aturar de somriure,

pell de gallina,

que els focos m’enlluernin, me calma,

veure somriures entre el públic, m’excita,

i cantar, és com follar i menjar xocolata!

Hola a tots!!

N’Anke i en Mike són dos amics nostres que hem conegut a Nijmegen.

Estudien biologia com noltros i són molt simpàtics i divertits.

Dia 12 de maig arriben a Mallorca per realitzar 3 mesos de pràctiques a sa UIB, i ja ho tenen gairebé tot llest menys el tema de residència.

Aquí és on ens podeu ajudar!! Necessiten llogar un pis (si pot ser a Palma o voltants) a partir de dia 12 de maig fins dia 15 d’agost més o manco.

Si sabeu d’algú que tengui un pis per llogar, algún amic que visqui a Palma i deixa el pis durant els mesos d’estiu, algun conegut que tengui dues habitacions lliures… per favor, deixau un comentari!

N’Anke és s’al·lota dels cabells arrissats de sa foto, xerra espanyol perfetament perquè es seu pare era de Madrid. I en Mike comença a aprendrer-ne amb ajuda de n’Anke.

Moltes gràcies per sa vostra ajuda!!!

Fins aviat!!

Ahir me’n vaig anar al llit

esperant trobar un cabell teu.

No n’hi havia cap,

i tampoc la teva olor.

Em vaig adormir

i allà, entre els somnis,

ens vam trobar.

Res especial, només tu i jo

i escenes ja viscudes.

Quan m’he despert

m’ha parescut sentir la teva olor

entre els llençols,

i just devora el meu coixí

hi havia un cabell teu.

Sovint aprenem a valorar les coses una vegada no les tenim,

moltes vegades ens cal allunyar-nos per notar la vertadera importància d’allò que normalment no sentim.

A vegades desde la distància es pot observar millor la bellesa,

i els records tornen més amables amb el pas del temps.

Els illencs estam avesats a tenir-ho tot en un espai petit,

distàncies curtes i temps breu.

Mallorca és petita i a vegades claustrofòbica,

però quan ets a mil tres-cents quilòmetres d’ella

hi ha estones que la sents que et crida a plè pulmó.

El dia que hi tornes i t’hi vas acostant travessant el cel d’Europa,

la distància es redueix i per la finestra observes la inmensa bellesa de la Serra de Tramuntana,

quan t’acostes als seus colors, les seves platjes, les seves muntanyes, els seus pobles i les seves olors, el sabor dels seus menjars, la seva varietat.

Quan veus que les primeres fulles d’ametller comencen a guaitar, encara amb timidesa, algunes massa prest.

Quan un dia de sol d’hivern, t’asseus a l’arena de la platja i mires, la seva màgia t’inunda les retines.

Petita Mallorca,

verda i blava Mallorca,

llunyana Mallorca,

sa meva Mallorca,

t’estim.

Cares de sorpresa al bar del Mateu Orfila.

Es camí cap a casa. Kilòmetres per Mallorca després de tres mesos.

Olor de la mar.

Ma mare asseguda a sa perruquera cridant: “i tu què fas aquí?”

Sa pradina aturada enmig del menjador.

Els padrins diguent-me embustera i mentidera.

Cadascuna de ses vostres cares en veure’m. “I què fas aquí!?”  “Però si noltros voliem venir a cercar-te a s’aeroport dilluns!”

El meu llit.

Tocar-te i que em toquis, besar-nos i fer-nos l’amor. Desfer-me dins sa teva pell.

Dormir amb tu.

Ruta Sta. Margalida-Muro-Sa Pobla.

Soleiet a sa cara.

Biofesta.

Despertar-me amb tu.

“Avui farem sopes per dinar”.

Dissimular una llàgrima d’alegria sa nit de cap d’any en mirar-vos ballant damunt ses cadires i pensar en lo afortunada que sóc de tenir-vos.

Els pinxos des Lizarran amb sa vostra bio-companyia.

Anar a menjar un croissant a nes forn després d’una nit d’Es Colomer.

Sa camilla.

Dormir-nos a sa platja després de dinar ben aferrats perquè es sol s’ha amagat.

…