Ja és aquí!

28 06 2007

Verbenes… Concerts… Cerveses… Pomades… Herbes dolces… Platja… Peixos… Grumers… Descans… Ressaques… Sol… Festa… Amics… Amigues… Poques preocupacions… Crema solar… Arena a nes cotxe… Piscina… Paletes… A-E-I-O-U… Paelles… Bucejar… Nedar… Capellans… Ca’n Gavella… Camins per vorera de mar… Pareos… Banyadors… Biquinis… Gorres… Capells de palla… Senalletes… Horris Kamoi… Olor a crema de guiri… Sandalies… Tovalloles… Gelats… Mmm!… No saber on he aparcat es cotxe quan ja surt es sol… Bicicleta… Sopars a la fresca… Festes de La Beata…

Rialles…

ESTIU!!!

Anuncis




Joan Maragall, 37, 5é B

26 06 2007

Adeu!

Aquí on he viscut aquests darreres nou mesos de la meva vida…

On he començat una nova vida…

Amb la millor companyia que podria haver tengut…

On tant hem plorat.

On tant hem rigut!

On quan he plorat m’heu fet somriure.

On ens hem mirat i ens hem entès.

Una habitació plena de pensaments.

Un llit creador de tants de somnis (i algun malson).

A casa… juntes…

Acabant-nos de coneixer (per si faltava res).

I coneguent-me una mica més.

I els nostres “marujeos”…

Tres mil historietes. O quatre mil.

On ha començat sa Tradició dels sopars de classe pre-biofesta.

On no m’heu deixat mirar en House…

I els ascensors ens han donat tants de sustos.

Aquest pis no ha estat un pis, ha estat “ca nostra”. Vos estim! i no ho dic per dir, ho dic de veres. Ho dic com mai ho havia dit. Perquè sempre vos ho dic, i a vegades ses paraules que es pronuncien sovint arriben a sonar a costum i no els donam el significat que realment tenen. Però el tenen tot. Vos estim!
Adéu piset, t’enyorarem.





03/01/00

16 06 2007

A vegades em fa enfadar, a vegades plorar, a vegades riure, i molt sovint els meus pensaments es perden entre els records de la seva curta vida.

És un vessiat, un nyico, i caparrut com ell totsol!… però és carinyós, espavil·lat (massa i tot), preciós, graciós, juganer,… i l’estim com només a ell i un altra com ell (però més gran) puc estimar.

No record la vida quan encara no existia. Ja no me la puc imaginar.

Un dia fent “sa croqueta” per damunt es llit, em va caure… un altre vaig plorar veient com li pujava la febre tant que quan s’intentava aixecar tombava… m’ha fet mil preguntes impertinents a les que no he sabut contestar… s’ha inventat paraules com bafulus, semàfero, heliquetro, poicellet… i es no impoita!… i m’abraça sempre que entra per sa porta de sa meva habitació.

Quan tenia mesos de vida i durmia al meu llit, m’encantava posar-m’hi ben aprop, amb sa ma al seu petit pit. Sentir com respirava, veure les caruses que posava mentre xuclava es xumet, i sentir-li aquell petit coret bategant.

Com ha pogut ser tan petitó? Tan poqueta cosa i evocar tots aquests sentiments?

Ara, tan gran ja el veig! Un petit homonet que voldria que no cresqués pus…

Queda’t aquí! Amb aquesta inocència, on els teus majors problemes són que no t’agrada es menjar de color verd, que no fan dibuixos per sa tele o que se t’ha oblidat una jugueta a ca sa padrina de Muro…

Queda-t’hi Toni! Amb aquesta energia, amb aquesta rialla i amb aquestes llàgrimes i enrabiades per problemes de nin de 7 anys. No agafis consciència de tot el que t’envolta. Sigues feliç, així, petit… però ja tan gran!

imatge370.jpg





Wenchunetjam?

14 06 2007

This is absuuuuurd!

En un dia de biblioteca poden passar moltes coses… sobretot si tots estam asseguts per es mateix redol…

Es matí sempre comença amb agafada de lloc a ne’s Ramon Llull, berenada a nes bar des Mateu Orfila i tornada a sa biblioteca… després venen ses notes d’autoajuda i autoànims:

imatge353.jpg

Després ens solem posar a estudiar. Sa concentració ens dura més o manco deu minuts.

Amb amics que juguen amb es post-its, se fiquen rotuladors dins ses orelles, se fan floretes i se les posen per es cap, i ments pervertides en plena pujada d’hormones primaveral… què pots esperar?

sin-titulo-1.jpg lluismarina.jpgimatge362.jpgimatge341.jpg

I finalment venen es wenchus, mery wenchus, móns micobrians, cranguejos, és obligatori?, No impoita!, te trauré un ull, he dit!, bahta! bale?, per sabor!…

I biofrikades:

imatge361.jpg

I un super-mural de despedida…

imatge356.jpg

I entre tot això: dinam, feim cafès (important!), bregues de formigues, gelats, historietes,… i rialles!





Atmosfera hermètica

9 06 2007

Avui no sap què té. Fa temps que creu que s’ha convertit en pedra. El mateix temps que fa que no plora… ella que tant plorava!

Es troba dins una envolta protectora, com una armadura, un escut, com una closca, com el film transparent que crea una atmosfera hermètica. I no sap de què es protegeix.

De què es protegeix? si mai ningú li ha fet mal…

Es sent molt estimada, creu que no té cap enemic, creu que ningú li desitja cap mal. Creu, i sap, que tots ells i elles li guarden un trocet de cadascun dels seus cors. A alguns és més gran, a alguns menys, però a tots hi té el seu espai, en el qual sap que pot acudir sempre que ho necessiti.

Es protegeix del sentiment que fa tant que l’encalça: el sentiment de culpabilitat… S’autoprotegeix. I NO EN TÉ MOTIUS!

Es repeteix una i mil tres-centes vegades que NO EN TÉ MOTIUS! I li espassa. En el fons sap que no ha fet res mal fet, al menys a consciència, mai…

Què pot ser que sigui de pedra, però no té un gram de dolentia.

Quan comença a sentir-se millor, quan mira enrera i no el veu per enlloc… rebrota de davall terra, de darrera un arbre, de dins l’aigua… d’aquelles paraules que li van dir, de les que va dir ella, que retornen a la seva memòria… ai! no se’n pot desfer! No hi ha manera. No hi ha manera.

Canvia totes les llàgrimes que vessaria, (què abans hauria vessat) per somriures. I n’hauria vessat tantes! Déu ser que se li han acabat.

Perquè és optimista, sempre ho ha estat. Sempre ha mirat els problemes des d’una perspectiva positiva, des d’aquella en la que un dia o l’altre, una vegada superats, es converteixen en experiència, en saviesa, en fortalesa per superar-ne de nous.

Sempre hi troba un caire positiu, per petit que sigui (a vegades costa trobar-lo, però sap que hi és).

Intueix que amb el temps la pedra que l’envolta s’erosionarà. Ho farà el vent dels sentiments, aquells que no saps mai d’on bufen, aquells que no es poden controlar…

Mentrestant deixau-la viure en aquesta atmosfera autoprotectora. Ja en sortirà.





Es conte de s’ull

6 06 2007

Ajeguda a ne’s sofà, s’Ull (s’esquerra) decideix agafar vida pròpia i pega un bot de sa Cara que, endurmissada, no sap molt bé què està passant… però sap que no té molta importància…

Surt disparat i redola per damunt es Coll, i passant per enmig dels Pits va a guaitar a sa Guixa, però sap que no s’hi ha d’acostar perquè pot ser li pegui mal toc na Mà, que la té molt gelosa!

Per damunt una cama arriba fins a un amic seu, el Sr. Peu, que avui fa un poc d’olor perquè sa sabata amb la qual l’havien vestit avui dematí, a les set i mitja, no transpirava.

Un poc marejat, s’Ull decideix fer-se enfora de l’amo en Peu. I baixa redolant per sa funda des sofà fins a un terra ben net (per cortesia d’una dona rossa i prima).

Quina cosa quan li entra picor! Té alèrgia, que hi farem? si sa Boca no ha pensat avui a prendre’s s’Ebastel…

Redola que redola, s’apropa a s’altre sofà, on una nina de cara d’àngel li dedica un somriure.

ojo.jpg

S’Ull, que sempre havia estat molt curiós i observador (per alguna cosa té la funció de veure-hi), redola per tots els raconets de sa casa.

Tot és molt diferent vist de tan avall, aferrat al terra. Veu: pols, algun cabell, alguna formigueta, una moneda d’un cèntim…

Però que els hi passa als Ulls xafarders que decideixen surtir d’un bot de sa cavitat des crani que tota sa vida els ha guardat (fins i tot quan els hi entra una espira)?

Si, que s’aixuguen!!

I quan ho comença a notar, redola ben ràpid cap a ne’s sofà. Puja i amb dues voltes de rosca s’encaixa a nes forat que havia deixat, a pocs centímetres de’s seu germà bessó.

De’s susto que se n’ha enduit li diu: no ho facis tu!

Plora un poc (per banyar-se, ell no plora mai!!!), i ja tranquil, pipelletja i segueix mirant…





Es cerquen ales per volar…

5 06 2007

Ella sempre havia somiat que algun dia podria volar. Ara ho fa algun dia, n’ha après a força d’entrenament i paciència. Bota per sa finestra per on entren es moscards cada vespre a picar-li es turmells i s’enlaira com una plometa de rupit.

Vola fins una estrelleta que li guarda els desitjos.

Vola fins en mig de la mar, on sovint hi amolla ses petites angoixes que no la deixen ser del tot feliç.

Vola amb un grapat d’ocells que la fan sentir tan lliure com li agradaria ser.

Vola amunt i avall i no es mareja.

Vola fins a l’horitzó enpaitant un somni que mai no arriba, però ella l’empaita.

Vola fins un bosc perdut on s’asseu davall un arbre per escoltar es cant dels grills i ses xigales, i n’escriu sa melodia.

Vola per damunt els terrats de ses persones que encara no han après a volar i desitja que n’aprenguin.

Vola fins a un desert per trobar-se sola, però no li agrada.

I decideix tornar, i entra per sa finestra. Encèn es llum i mira si hi ha algun moscard. No n’hi ha cap.

I es desperta.