Tic-tac

9 08 2007

v_reloj.jpg

Mires el rellotge i encara són les dues. Voldries que anés més depressa.

Un altre moment et passarà tan aviat que se t’oblidarà guaitar el rellotge. Ja faig tard, diràs. O potser desitjaràs que tonri enrera.

Com qualsevol altra cosa, el temps es relatiu. I alhora, constant.

tic-tac, tic-tac…

Mires, i al teu costat hi ha un home que va néixer ara fa trenta anys, dos mesos i vint-i-set dies a un lloc molt llunyà del que es troba ara, i a nigú pareix sorprendre’l.

Cada any passam exactament pel segon del minut de l’hora del dia del mes en que vam néixer.

I també pel mateix en que morirem. Hi passam sense adonarnos-en.

Pel mateix instant en el que fa onze anys et van besar per primer cop… Pel que fa catorze, et va caure la primera dent… Pel precís moment en el qual fa cinc anys vas fer l’amor per primera vegada…

El temps, com no perdre’l? Si ens passa per devant sense adonarnos-en.

No es pot comprar, i no es pot aturar.

No retrocediràs, per més que ho desitgis. I no avançarà més aviat per molt que ens ho proposem.

Un moment amarg pot durar una eternitat.

El plaer, en canvi, sol ser tan breu…