Como yo te amo…

20 08 2007

S’han extingit els amors de pel·lícula. Creu-me, tard o d’hora, s’acaben. Aquells, si vull per tota la vida… bah!

La majoria dels nostres padrins i padrines s’han hagut d’aguantar fins als darrers dies de la seva vida. Alguns amb més paciència, altres amb menys.

Això ja no passa, cada vegada és més difícil trobar famílies típiques: pare, mare i fills.

I el que espera als nostres fills són famílies monoparentals… o pluriparentals… alguns seran feliços, d’altres, no tendran tanta sort. Però això si que sempre ha estat així. La felicitat no és per tothom, es qüestió d’adaptar-se.

És que algú de vosaltres creu en l’amor etern? Ja me contareu…

Cada dia observam com es monten i desfan relacions d’amics, coneguts, coneguts de coneguts, tu, jo,… tots hem passat pel forat!

La societat d’avui en dia ens mostra que els canvis de parella són cada vegada més freqüents, es segueix un procés d’assaig-error. A més tots tenim molta més por a equivocar-nos, per tant, les relacions són més dèbils i a conseqüència ens hem convertit en experts en fer i desfer projectes amorosos.

I els psicòlegs cada dia fan més feina en aquest aspecte. Sort tenen els que hi van a temps per salvar la relació, pocs però sortats… o no? Els altres són abandonats, traïts, enganants, oblidats… i també abandonadors, traidors, i els que enganen i obliden.

Les dues parts solen rébrer. Normalment qui decideix acabar la relació sofreix durant més temps però amb menor intensitat, el patiment es prolonga en el temps. En canvi qui és abandonat pateix molt en un temps més curt. És la meva opinió, però sempre hi ha casos per tot.

El cas és que les dues parts es veuen esquitxats pel fracàs, la por, la incredulitat, el mal, la nostàlgia,… Els dos, que un dia van apostar-ho tot un per l’altre, han d’aceptar que el somni s’ha acabat.

I la majoria de les vegades tot s’ha emboirat tant que ja no saben què és el que va fer que la relació no funcionàs. Poden cercar mil excuses i mil explicacions, però la vertadera raó… quina és?

He de confessar que abans creia en l’amor cegament… avui, gens ni mica. Però confii que algun dia apareixerà algú meravellós que em taparà els ulls de nou i em farà caure de nou en la més gran estupidesa… algún dia em tornaré enamorar…

…O potser algun dia seré capaç de reconéixer-ho.