Quan surten les estrelles

26 11 2007

 

Dins el meu coixí s’enfonsa una gran fàbrica de somnis.

Cada nit s’encèn la maquinaria just clucar els ulls.

No es pot evitar, no hi ha vespre que no funcioni. Els seus treballadors mai fan vaga.

I de sobte em transporten als llocs més amagats de la ment, il.lusions, inconscients, records, desitjos i ficció.

Vaig passejant per camins foscos i arrib a les besades més dolces.

T’hi trob a tu i dius tot el que voldria sentir.

A vegades, encara duc els cabells llargs. A vegades algú té una aparença totalment diferent a la seva però el nom és el mateix, i sé què és qui és.

Apareixen metges que juguen amb lliternes.

Formigues gegants s’enfilen per les soques de les figueres.

M’enfons en aigües clares plenes de peixos de colors.

Em perd entre els passadissos de castells ficticis, amb escales que fan por, amb parets de pedra i quadres de gent malcarada.

La fàbrica segueix una cadena de construcció a l’atzar. Però a vegades, quan surten les estrelles faig l’amor amb qui vull i no hi ha pors ni embulls, només l’entramat que es forma entre les nostres pells nues… (i algun orgasme nocturn)…

Sent la teva veu, sent la teva rialla, els teus batecs i la teva respiració al meu coll.

Encara no he après a controlar-los. Però alguns matins desitjaria no despertar.

dormint.jpg

 

(Vaig a veure que m’espera avui vespre…)

 

Anuncis




Voltes i voltes

10 11 2007

Aquest nus de corbata que t’ofega,

s’ha de desfer.

Els somnis han de tornar a ser colorirstes.

Les converses, sense llàgrimes.

Què un mal dia el té tothom,

però mira que la nit és llarga.

I el temps tot sol no fa res,

el que fa són els fets,

i ja està bé de caminar en cercle.

Canviarem de direcció…





Les darreres nits…

5 11 2007

Aquestes nits vull tenir somnis de colors,

en els quals m’acompanyi una banda sonora

de melodies alegres que em pintin el camí.

Aquestes nits, les darreres nits

que dormiré en aquest llit, a ca nostra!

S’acosta el canvi.

Vull recordar cada instant que he passat entre aquestes parets.

Tantes il.lusions, i tants disgusts,

tantes llàgrimes, i milions de rialles.

Tants somnis i despertars,

vespres compartits o en soletat,

i nits sense durmir, o durmint al sofà.

O al costat d’alguna de voltros.

Tot això ho tornarem fer,

allà on d’aquí poc començarà a fer olor de ca nostra.





Nostàlgia

1 11 2007

En lletra virtual teva he llegit unes paraules de Joan Brossa: “Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”.

 

Just avui que li estava donant voltes i voltes als meus problemes de memòria.

 

(Serà que encara tenim telepatia?)

 

Avui, en arribar a Can Picafort, després de la feina, he tengut una espècie de Déjà vu. No exactament això, ja què no ha estat que una sensació m’hagi fet pensar que aquell moment ja l’havia viscut, sinó… una sensació m’ha transportat a algún moment del meu passat que tenia emmagatzemat i feia estona no treia a passejar. Té algún nom això?

 

Per un instant fugaç m’he vist a jo mateixa de petita, al costat dels meus padrins i ma mare, envoltant la camilla i bufant les espelmes d’una tarta, juntament amb el meu germà. El menjador era com és encara ara més o manco.

 

M’ha resultat extrany perquè tenc pocs records nítids de la meva infància.

 

De fet, no record cap altre aniversari, des del meu naixement fins la adolescència.

 

Des d’aquest moment he començat a donar-li voltes, a furgar entre la memòria, a cercar entre els calaixos més amagats del meu cervell…

 

He intentat recordar escenes de l’escola, algunes m’han vengut al cap.

 

He pensat en els dies que passàvem a la casa de Muro, i tret del dia que el llit va passar per ull després de posar-nos-hi ma mare, en Tòfol, en Pere Antoni i jo al damunt… poques imatges més han aparegut.

 

En els caps de setmana a Sta. Margalida, anant a l’escola de música. O mirant la tele de bon matí.

 

He pensat en el viatge típic de 4t o 5é de primària a Barcelona, al zoo, a l’aquàrium,… què sé que vaig fer, però del qual només en record els nervis que tenia abans de pujar a l’avió, i algunes imatges de la pista de patinatge sobre gel… però les record per haver-les vist al video que van fer?diga24.jpg

 

 

I ja no parlarem dels primers anys de la meva vida… tenc imatges intermitents,però no en sé l’ordre cronològic. Em veig a mí jugant amb una petita figureta de n’Espinete al pis dels meus padrins de Palma, encalçant papallones per Son Fuós, amb un caçapapallones de color verd. Record el dia que va morir na Fosca, i que aquell migdia no vaig dinar.

 

I després de pensar tot això, he pensat què potser d’aquí deu o quinze anys… els què ja en fa de tot allò… potser no recordaré tot el que estic visquent, tot el que he viscut fins ara.

 

Tal vegada només oblidam allò en el que no pensam… o allò mateix que el nostre cervell decideix reprimir…

 

 

No recordaré els anys d’institut? I els què estic passant a la Universitat? I els antics amors? I els vells amics? Els professors que vaig tenir? Els concerts que hem fet? Les cançons que ja no tocam? Els llocs on vaig anar? Els desitjos que tant vaig desitjar? Els somnis? Les promeses? …

 

Vols dir què per ser feliç en un futur… hauré d’oblidar? I qui seré, llavors, sense un passat?

 

S’ha de seguir caminant, sempre, i cada dia trepitjant més fort. Però no oblidant. Aprenent dels errors… igualment ens tornarem a equivocar mil vegades més.

 

No me dóna la gana oblidar!

 

Si m’oblid de tot… com tornaré a sentir aquesta nostàlgia què avui m’envaeix el cos?