“Espejos”

15 03 2008

 

Nuestro universo infinito

creando cien mil nosotros.

 

 

Mil reflejos de tu-yo

compartirían simetria

con poner un espejo más

¿Cuál era mi yo real?

 

 

Me perdí entre los tu simétricos

y aún no he logrado encontar

la manera de salir

de aquel sueño-universo.

 

 

Un reflejo-precipicio

que volvería revivir

saboreando cada minuto

incendiando el infinito.

 

Y si dolió tanto la caída

fué porque estaba muy arriba

aunque pensara que no,

tus reflejos me hacían levitar.

 

 

Nunca encontraré el lugar

donde me perdí

y si no puedo salir jamás

esto no está tan mal.

 

 

Cuando encuentro una salida

aparece un tu al revés

y me devuelve al universo,

tu cama de luna de cristal.

 





“Naturartificial”

11 03 2008

    Sueña en su cama de agua

que camina entre piedras de papel

las flores plastificadas

y olivos de cartón.

El agua de alquitrán,

entre cascadas de pintura de color

abre el arcoiris digital

y vuelan mariposas robots.

Y tu apareces entre hierba de algodón

y tus besos le saben a humo y jabón

Y tu piel es de metal

y sus huesos de madera.

Te cuenta que los ciervos ahora usan zapatillas,

que las serpientes tienen ojos de cristal.

Los peces, escamas de aluminio

y las estrellas son pequeñas luces fluorescentes.

Y sus abrazos son de cera,

tus caricias se parecen

al roce de medusas

entre montañas de arena.

Despierta entre las nubes

la canción-despertador,

entre las cortinas atraviesa

el Sol y sus rayos de neón.





Cantant i baixista cerquen músics…

3 03 2008

cartellcercar





Anem a jugar…

28 10 2007

Què divertit! Adquirir un rol i interpretar-lo. Ja sabem que si lo de Biologia no funciona, ens podem fer actrius… així, com n’Ana Obregón i tal… jajaja!

-Amb aquests ulls… no pot ser mai que sigueu lesbianes.

-Idò no t’ho creguis, jo no t’he de demostrar res.

(Pesats!)

No va ser pagat lo que vàrem riure! jajaja! I l’autoestima ben pujada…

Saps que el meu amor és incondicional, com diuen els Niños Mutantes a la seva versió de Roberto Carlos “No preciso ni decir, todo esto que te digo, pero es bueno así sentir, que eres tú mi gran amigo”. Però aquest és amor del de veres, del de tota la vida, del que no fa por.

Ja ho saps Francina.





Crònica d’una Mini-Gira Rebostera (en 1a persona)

27 08 2007

dijous 23/agost

Sona el despertador, a les 5:30 del matí.

Inconscientment vaig fins al bany. Per inèrcia faig totes aquelles coses que es poden fer un dematí tan prest… Pixar, dutxar-se, vestir-se,… i al moment de berenar ja començ a saber qui sóc. Sóc na Margalida amb cara de topo que vol anar de viatge amb el seu llitet!

En Fotou, en Biel i en Pep passen a cercar-me una hora després i anam cap a l’aeroport.

En arribar a Barcelona anam a recollir la furgoneta que vam alquilar i vénen també n’Alberto i els altres amb la seva furgo.

Passejam un poc per la ciutat i anam a dinar de tapes per allà. Després partim cap a Torroella de Montgrí (Girona).

El montatge, l’escenari, la fira dels voltants, els camerinos,… tot és ben igual que l’any passat… però enguany no plou!

Com que tenim temps anam a guaitar l’hotel, que està a l’Estartit. Després de pegar un capfico a la piscina (fredaaaaaa!!) tornam a fer les proves de so.

Amb na Marta agafam la furgo de n’Alberto per anar a comprar cintes de càmara de video per gravar el concert, i ho feim al so de un Cd que es titula Corpus Cristi! Jajaja!

Arriba el vespre, el concert. Som els primers en tocar, hi ha molta gent però estan apartats. És un públic dur. (Amunt rebosterets! això s’ha d’encanlentir!) Na Marta i jo treim tot l’esperit d’actrius que portam dedins.

Llàstima. A les darreres cançons del repertori el públic comença a animar-se. Però per altra part, és un dels concerts que millor hem tocat!

I el vespre segueix a ritme de wisky i cervesa… no hi havia res més per beure!

Na Marta té uns dels seus vespres més pletòrics! Pobres Matats! (L’altre grup que tocava).

I na Marta, amb sa tonteria aquesta, mos lleva totes ses dones!

p1010016.jpg

p1010055.jpg

divendres 24/agost

Bon dia Marteta!

– Ens aixecam a berenar?

– Jo pas!

– Venga, anem!

– Vengaaa! jaja!

Típic berenar d’hotel, a una terrasseta amb vistes a la platja i altres hotels semblants. Tot seguit dutxa, dormir un poc més, i a dinar tots junts.

Agafam les furgonetes i ens dirigim cap a Barcelona de nou. Ens perdem la pista pel camí i aquest es fa més llarg de l’esperat. Per entretenir-nos improvitzam ritmes i percusions amb diferents parts de la furgo, i els habitants barcelonins, a més d’alguns turistes, ens miren amb cares desconcertants i somriures.

Després de deliberar sobre on durmir, decidim fer sa “pijada” i anar tots a un hotel del carrer Numància, proper a ca’n Joan i na Joana, on havíem anat abans.

Sopam i sortim de festa per diferents bars, Mediterráneo, Fantástico,… i alguns decidim retirar-nos aviat… el llit de l’hotel ens crida telepàticament… altres segueixen de festa fins la matinada.

Qué no somos guiris!

Au ido! Ja som a nes Change!

 

dissabte 25/agost

Bon dia hotelasso!

Un bon bany matiner, que relaxa i prepara el cos per un nou dia de kilòmetres en furgo!

Anam a berenar i mentre uns vigilam les maletes altres van a cercar les furgonetes al parking.

Després d’unes hores de camí arribam a Pratdip (Tarragona). Un poblet petit i encantador.

Na Joana, Marta i jo decidim explorar una mica i ens enfonsam cap als carrerons, que ni tan sols estaven asfaltats. Conéixem a la pastissera, i la madona d’una petita botigueta que recorda als temps dels nostres padrins. Ens comenten, entre altres coses, que al poblet hi ha uns quatre-cents habitants però que la xifra augmenta fins als set-cents en algunes temporades de l’any…

p1010087.jpg

 

Damunt les sis o les set, començam les proves de so. Després anam a veure on dormirem. Una sala semblant a un teatre, amb escenari amb teló i moltes cadires apilades, i un munt de matalassos.

Allà ens hi quedam na Marta, Joana, Joan i jo i feim sa xerradeta fins ben passada l’hora de sopar. (Per cert, me va encantar… sempre és genial compartir moments i sentiments amb vosaltres).

Encalentim el poliesportiu amb beures i ballades.

Personalment estic preocupada per la meva falta de veu, però en pujar a l’escenari i veure el públic entregat i amb ganes de festa, les preocupacions se’n van, i amb senyes na Marta canta els trossos que jo no puc fer. (Merci!)

El concert no sona tan bé com el de dijous, però ens divertim un 200% més!

Compartiem vespre amb Sgarroi, Skafam i Ojo’k’van. Amb els primers (bascs) actuava una al.lota que ens va fer dubtar de la nostra sexualitat a na Joana i a mi. Als al.lots els hi reforça la seva!

Na Marta i jo som les primeres en retirar-nos, volíem dutxar-nos però… som uns bruts tots!

diumenge 26/agost

 

 

Sona el despertador, i sense pensar-ho massa na Marta i jo partim cap a la piscina. Demanam permís al bar i ens hi tiram de cop! Després ens dutxam a les dutxes d’allà, amb en Pep i en Biel. I un ciclista simpàtic ens obri els vestuaris.

p1010080.jpg

Berenam i feim els darrers kilòmetres del viatge.

Passam un grapat d’hores a l’aeroport perquè havíem de tornar prest la furgoneta. Ens dividim entre els qui tornam en avió i els qui ho faran més tard en vaixell, amb la furgoneta de n’Alberto.

A l’aeroport, dinam, durmim en terra, llegim la premsa,… i esperam!

El viatge està a punt de finalitzar, i la veritat és que estam més irritables del normal…

Poques són les paraules ja, però comentam alguns dels millors moments del viatge.

L’avió despega i aterritza, no m’enter de res més.

Benvinguts a sa roqueta rebosterets!

 





Como yo te amo…

20 08 2007

S’han extingit els amors de pel·lícula. Creu-me, tard o d’hora, s’acaben. Aquells, si vull per tota la vida… bah!

La majoria dels nostres padrins i padrines s’han hagut d’aguantar fins als darrers dies de la seva vida. Alguns amb més paciència, altres amb menys.

Això ja no passa, cada vegada és més difícil trobar famílies típiques: pare, mare i fills.

I el que espera als nostres fills són famílies monoparentals… o pluriparentals… alguns seran feliços, d’altres, no tendran tanta sort. Però això si que sempre ha estat així. La felicitat no és per tothom, es qüestió d’adaptar-se.

És que algú de vosaltres creu en l’amor etern? Ja me contareu…

Cada dia observam com es monten i desfan relacions d’amics, coneguts, coneguts de coneguts, tu, jo,… tots hem passat pel forat!

La societat d’avui en dia ens mostra que els canvis de parella són cada vegada més freqüents, es segueix un procés d’assaig-error. A més tots tenim molta més por a equivocar-nos, per tant, les relacions són més dèbils i a conseqüència ens hem convertit en experts en fer i desfer projectes amorosos.

I els psicòlegs cada dia fan més feina en aquest aspecte. Sort tenen els que hi van a temps per salvar la relació, pocs però sortats… o no? Els altres són abandonats, traïts, enganants, oblidats… i també abandonadors, traidors, i els que enganen i obliden.

Les dues parts solen rébrer. Normalment qui decideix acabar la relació sofreix durant més temps però amb menor intensitat, el patiment es prolonga en el temps. En canvi qui és abandonat pateix molt en un temps més curt. És la meva opinió, però sempre hi ha casos per tot.

El cas és que les dues parts es veuen esquitxats pel fracàs, la por, la incredulitat, el mal, la nostàlgia,… Els dos, que un dia van apostar-ho tot un per l’altre, han d’aceptar que el somni s’ha acabat.

I la majoria de les vegades tot s’ha emboirat tant que ja no saben què és el que va fer que la relació no funcionàs. Poden cercar mil excuses i mil explicacions, però la vertadera raó… quina és?

He de confessar que abans creia en l’amor cegament… avui, gens ni mica. Però confii que algun dia apareixerà algú meravellós que em taparà els ulls de nou i em farà caure de nou en la més gran estupidesa… algún dia em tornaré enamorar…

…O potser algun dia seré capaç de reconéixer-ho.





Tic-tac

9 08 2007

v_reloj.jpg

Mires el rellotge i encara són les dues. Voldries que anés més depressa.

Un altre moment et passarà tan aviat que se t’oblidarà guaitar el rellotge. Ja faig tard, diràs. O potser desitjaràs que tonri enrera.

Com qualsevol altra cosa, el temps es relatiu. I alhora, constant.

tic-tac, tic-tac…

Mires, i al teu costat hi ha un home que va néixer ara fa trenta anys, dos mesos i vint-i-set dies a un lloc molt llunyà del que es troba ara, i a nigú pareix sorprendre’l.

Cada any passam exactament pel segon del minut de l’hora del dia del mes en que vam néixer.

I també pel mateix en que morirem. Hi passam sense adonarnos-en.

Pel mateix instant en el que fa onze anys et van besar per primer cop… Pel que fa catorze, et va caure la primera dent… Pel precís moment en el qual fa cinc anys vas fer l’amor per primera vegada…

El temps, com no perdre’l? Si ens passa per devant sense adonarnos-en.

No es pot comprar, i no es pot aturar.

No retrocediràs, per més que ho desitgis. I no avançarà més aviat per molt que ens ho proposem.

Un moment amarg pot durar una eternitat.

El plaer, en canvi, sol ser tan breu…